Metàfora de les caixes

 

La última classe que hem tingut ha sigut diferent, una nova mostra de diversitat d’opinions i aportacions en la que afrontem l’assignatura.

 

La xarxa que conforma la comunitat edmov és una gran massa i cadascun dels blogs, es una caixa, un granet d’arena o un gran pilar que s’uneix al que ja tenim. La primera pedra la col·loca necessàriament el professor, que assenta unes pautes per a que es done forma a la gran massa que podem crear els alumnes. A partir d’ací i amb molta llibertat tot el que s’aporta suma i crea coneixement, fins que el que al principi era una caixa marginada, acaba convertint-se en un gegant de cartó.

 

Aquest ha sigut el plantejament d’aquesta assignatura. Però, hi ha una sèrie de problemes que dificulten una bona compressió del que volem aconseguir.

 

Aquest plantejament interactiu és molt vistos i sense dubte considere que és ideal per a aplicar-ho en el món educatiu. Ara bé, és possible que de veritat aquesta metodologia puga ser aplicada a la secundària? No seria massa novedos en aquest moment? O per el contrari ja està començant a aplicar-se i en unes dècades serà la nova forma d’educació?

És pot aplicar aquest mètode d’ensenyança en totes les matèries o està limitada a tan sols determinades?

 

 

Oh Capitán, mi capitán!

Hem dispose a fer una valoració personal sobre aquesta magnífica pel·lícula que m’agrada molt. 

Aquesta obra ensenya tantes coses que seria difícil no deixar-se’n cap. El primer de tot i més superficial CARPE DIEM: Disfruta el moment. Com diu el professor Keating tots acabarem baix terra i serà quan deurem estar satisefets d’haver aprofitat la nostra vida i d’haver-la fet única.
Quan ens endinssem més en el contingut de les classes del professor de literatura observem com aquestes son diferents a les que ofereix qualsevol professor del col·legi, per contra de les tradicionals, monòtones, estrictes i a la fi, aborrides classes dels conservadors professors (prou majors que ell); Keating ofereix als alumnes unes classes plenes de vida i de protagonisme als alumnes; la qual cosa desperta en molts d’ellss un sentiment de llibertat de pensament i d’elecció que mai havien experimentat.

Keating aconsegueix el més important en l’educació: Donar autonomia de pensament a l’alumne per a alliberar-lo de la manipulació constant a la que sempre estarem envoltats. Cal aprofitar la vida al màxim i fer allò que considerem més gustòs per a nosaltres no deixant-se influenciar per res ni per ningú.
Lamentablement, aquestos ideals son massa novedosos en uns alumnes d’una època acostumats a fer allò que els seus pares i els seus professors els manen; i un alumne sofrix les conseqüencies directes.  Pot ser aquesta educació d’autonomia liberal deuria haver-se fet amb una progressió més lenta, però no oblidem mai que els principal culpables del que passa a la pel·lícula son els professors i pares que tracten als seus alumnes/fills com si foren màquines; i no el professor Keating, que els mostra el camí cap a la felicitat. 

He elegit una imatge que m’agrada molt:

– Mostra’m un home sense somnis i et mostraré un home feliç.
– Si, però només al somiar tenim llibertat, sempre sigué així i sempre així serà.

 

Avaluació del docent

He trobat un fragment a un blog que m’ha paregut molt interessant. Tracten de fer un debat sobre els mètodes d’avaluació que es poden aplicar, i el deixe plantejat textualment:

“La finalización del año escolar implica un cierre, y todo cierre requiere de un balance.

Evaluar los aprendizajes de los alumnos, el rendimiento del grupo y de cada uno en particular es un proceso que se realiza a lo largo de todo el año. Pero en esta época se torna central.

La evaluación nos permite confrontar los propósitos y objetivos planteados a principio de año con los realmente alcanzados.

Pero… ¿qué y cómo evaluamos? Esta es la pregunta que en esta comunidad docente pretendemos contestar, y para ello es necesario que entre todos desarrollemos el tema de la evaluación escolar.”

Font: http://portal.educ.ar/debates/eid/docenteshoy/evaluacion/evaluacion.php

Models d’examen: individual vs cooperatiu vs cooperatiu radical

Avui a classe s’han propossat tres opcions diferents a l’hora d’evaluar l’examen que tindrà lloc el proper dimecres 16 de Maig. Em dispose a tractar de trobar la que, segons la meua opinió, siga més vàlida per a aquesta situació. 

La primera opció: És la individual. Cadascú realitza el seu examen i s’evalua individuàlment. És la manera més habitual i a la que estem acostumats a ser tractats en l’educació. El teu esforç és únicament i exclusivament teu. Amb aquesta opció ens neguem a experimentar alguna de les alternatives (menys populars) que es proposen.

La segona opció: És la cooperativa. Seguint la distribució de “grups puzzle” es fa una mitja en cada pregunta amb les notes dels membres del grup. D’aquesta manera el treball i el esforç és conjunt, cal fer-ho el millor possible per a que la mitja del grup siga més alta. Amb aquesta opció els que millor nota tenen dins del grup eixiran perjudicats i els que menys afavorits; però és el risc de tot equip cooperatiu. 

La tercera opció: És la cooperativa radical. Seguint la distribució de “grups puzzle” s’agafa a una persona del grup a l’atzar, i la seua nota serà la de tot el grup. En aquesta opció cal confiar plènament en els membres del grup, ja que la variació entre la nota més alta i la més baixa ha de ser mínima per a que, seleccionen qui seleccionen, el grup tinga el millor resultat possible. Ja no s’estableix una mitja, és més radical.

Per a començar, descarte totàlment la primera opció pel fet que no entra dins de la alternativa educativa que es vol aconseguir en aquesta activitat; la primera opció és el mètode tradicional que poc ens pot enriquir a estes altures. Entre la segona opció i la tercera ja hi ha major dificultat per a decantar-se. La segona opció pareix “menys arriscada” pel fet que la nota generalment serà bona i el grau de responsabilitat no serà tan alt com en la tercera opció. El “menys arriscada” s’explica pel fet que, en la meua opinió, per a elegir la opció radical caldria conèixer molt bé als membres del grup per a poder tindre la confiança necessària de que seleccionen a qui seleccionen la nota serà alta, i això no pasa ací, perque la distribució és en “grups puzzle” i els membres no ens coneixem el suficient. El grau de responsabilitat en la tercera opció és molt alt i a la fi, és valora una nota individualment que pot ser justa o injusta per als demés membres. 

Per aquest raonament considere que la millor opció seria la segona, la de Cooperació no radical; encara així considere molt interessant el fet de l’existència d’instituts i facultats que utilitzen sempre la opció tres  radical i, pot ser, dedicaré una entrada al meu blog parlant sobre açò. 

Tries alguna ideologia?

Aquets dies hem parlat a classe sobre el tema de les ideologies. Ideologies diverses que van d’un extrem a altre, radicals, revolucionàries; algunes explícites com la creencia religiosa i la política, i d’altres de caràcter implícit com el racisme; algunes predominants, les hegemòniques, i d’altres minoritàries que tracten de respondre, les contrahegemòniques. 

Les ideologies són necessaries en una societat com la nostra, el nostre pensament evolucionat fa que necessitem identificar-nos en elles; crec que pensar el contrari ja estaria creant una ideologia “antiideologies”. És un poc ambigu, però crec que és impossible escapar a elles.

La pregunta que em vull formular, però, no és si és possible no identificar-se en una ideologia; partint de la idea que considere aquesta pregunta resolta el que em pregunte és si realment una persona per sí mateixa selecciona una ideologia o aspectes d’ella…

Pot ser siga a partir de les ideologies on trobem les diferències més rellevants entre persones, creant una amplitud de formes de pensament bestial. Però, una persona tria una ideologia o és influenciat per ella o alguns dels seus “militants”?

La influència familiar, de les amistats o com a resposta davant determinats esdeveniments considerats injustos o justos son el que crea les ideologies. Jo crec que és el  factor familiar el més influent fins al punt que crec que uns pares deixen una herència, a més d’aspectes genètics també d’aspectes ideològics (…)

Vídeo motivacional

Aquest vídeo no es troba molt relacionat al temari que ara estem abordant, pero m’agradaria compartir-lo perquè és un vídeo molt interessant, que ajuda a fer crèixer el nostre estat anímic.

El tema de la motivació és molt intrigant i sempre m’han agradat tots aquells poemes (com el de invictus), vídeos com aquest i imatgens que ajuden en aquest sentit; per això vos deixe aquest; espere que vos agrade!!

Introducció Tema 2: Educació

Després d’un temps amb el blog paralitzat, retorne amb aquesta entrada que servirà per
introduïr el Tema 2 que parla sobre la Educació.
Llegint el llibre “mal de escuela” em fa pensar en la meua pròpia experiència en el món de la
educació que, per sort, avui en dia és un procés que continua estant present i que encara no ha
acabat. Crec que inclòs quan la meua etapa universitària acabe i entrem al món laboral,
d’alguna manera o altra, mai eixim d’aquest procès. Sempre estarem educant-nos o educant
algú altre.
Al meu cas la educació ha format part de mí com en la majoria dels cassos, amplificada en el
sentit de que els meus pares son professors de secundària i batxillerat i els dos en la matèria
de Matemàtiques; pot ser per això jo acabara rebutjant aquesta rama i haja arribat a altra tan
diferent com és la esportiva.
Crec que he tingut sort ja que molt prompte, als inicis de la ESO, ja vaig tindre clar que aquesta
carrera era la que més m’agradaria perquè sense dubte el que més despertava el meu interés
era anar a les classes d’Educació Física o a entrenar amb l’equip de futbol per les vesprades.
Qualsevol eixida amb un sentit esportiu ha aconseguit atraure’m més que altra cosa. Dic que he
tingut sort perquè m’estalviat els mals de cap al batxillerat, on molta gent crec que estudia
sense un objectiu clar i no sap fins a que no tenen més remei que decantar-se, on vol
desembocar la seua educació.
Molta gent acaba fent una feina que no li agrada o que no és la que més li haguera agradat, i
crec que en aquest sentit tots els que estudiem FCAFE estem ací perquè volem, i siga la que
siga la rama on acabem, estar vinculats al món de l’esport i del moviment sempre, al menys per
a mí, serà motiu per a pensar que les coses han eixit com tenia previst; al menys de moment.
Després d’aquesta reflexió, inicie el tema 2 de l’educació al meu blog, amb un poc de retràs,
però espere ficar,me al dia promte!!

Visita al museu

M’ha paregut una visita molt interessant i a la vegada molt diferent al que estem acostumats a veure. Trobar-se davant un poster (un dibuix, un retrat, un vídeo, un text, una gràfica, un objecte o fins i tot mobiliari) fa que començes a rumiar quin significat i quin símbol tracta de representar el que tenim davant.

Tractant-se d’una visita enfocada a la concepció del cos corrsponent al Tema 1, s’abordaven significats relacionats amb el cos ideal, les dietes i en aquest àmbit es parlava de la obesitat i quina visió es té d’aquesta. 

“El món no és un lloc acollidor per als grossos” és una frase que m’impacta al veure-la escrita en la paret i que crec que resumeix molt bé allò que m’ha deixat aquesta visita al museu. Crec que vivim en una societat molt injusta, massa. 

La obesitat està relacionada amb els problemes de salut, la falta de qualitat de vida o la deixadessa de les persones per la seua aparença física. Es deixen de banda les possibles causes genètiques i es jutja sense conèixer la realitat. Però no sempre ha estat així, com he pogut observar a l’inici de la visita. “Els estereotips de la imatge de l’obés ens porten a la seua valoració en l’antiguitat de forma positiva, associat a la salut, estatus social, atractiu físic i fertilitat.” Crec que tot es qüestió de modes.

És veritat que els estudis científics demostren que la obesitat no és bona per a la salut, dificulta molt l’activitat física i inclòs la pròpia socialització de l’individu. Però cal ser comprensiu i no arribar a la sàtira o a fer d’un problema un espectacle de circ i fira com ocorreix al segle XIX on “sorgeixen els criteris de normalitat biològica, rebutjant allò que s’aparta de la norma estadística. Les grans deformitats i anomalies físiques adquireixen la condició de monstruositat, que atrau la morbositat de la societat i és exhibida públicament com a espectacle de fira i circ fins a ben entrada la segona meitat del segle XX.” 

A més de les fotografies de gent real, sobretot dones, que pateixen problemes d’obesitat i que exiveixen el seu cos sense cap tipus de rubor, em fa reflexionar el veure com una cosa tan senzilla com dibuixar a personatges de còmic com ara spiderman, batman o superman amb problemes d’obesitat, ens revetla la visió que lamentablement tots tenim. Ser obés dificulta molt la vida, els herois i els prototips no accepten aquest camí i la gran part de la població humana persegueix aquets prototips, però a més, rebutja i “aplasta” els altres, com ara la obesitat. 

La realitat social, vista des del periodisme ens torna a la reflexió  d’aquest post: “alerta amb titulars sensacionalistes de les seues greus conseqüències, presentant l’obesitat com a un factor que augmenta les possibilitats de malaltia i mort. Assenyala com a principal causa d’obesitat els costums personals en la dieta i en la falta d’exercici, oblidant que la genètica, l’herència familiar o el metabolisme són també possibles causes, així com l’entorn social. Les noticies responsabilitzen i culpen a l’individu del seu excés de pes, la qual cosa converteix l’obesitat en un assumpte moral.

Ací trobem la gran veritat i es que, injustament, el món no és un lloc acollidor per als grossos. Seria hora de que, en una modernitat en la que aparentment ens trobem, escomençarem a ser justos i a no jutjar a les persones sense conèixer la realitat. El món ha de ser acollidor per a tothom, crec que seria un objectiu dels drets humans.

TERMINATOR

Tractant una temàtica relacionada amb el món dels ciborgs, la tecnologia, les màquines i el seu ús; m’ha paregut interessant parlar d’una saga molt coneguda anomenada “Terminator”. I es que l’altre dia vaig veure en la televisió la tercera part i em va pareixer oportú relacionar la seua temàtica en el tema que ens estem centrant, així com a la pregunta formulada al video de Neil Harbisson o com ho vam fer amb la pelicula de Robocop. 

La saga Terminator té lloc al futur, on les màquines i les resistències humanes lluiten entre ells per recuperar, en el cas dels últims, el que un dia va ser el seu món: La Terra. Quan aconsegueixen descubrir com enviar màquines al passat, els enemics es disposen a eliminar al líder de la resistència, John Connor, en temps on ell desconeixia el que li depararia el futur. Al mateix temps, els humans envien altra màquina que ha sigut recuperada i redisenyada per a evitar l’objectiu enemic i defensar a John Connor. 

El que pareix clar és que el més senzill seria, utilitzant aquesta forma de transport al passat, evitar que es done el judici final (dia on les màquines es fan amb el poder i es revetlen contra els seus creadors, els humans), però com diu la pelicula, això resulta impossible, ja que l’ambició de la raça humana per seguir creant i millorar la tecnologia dota a les màquines d’un poder que acaben utilitzant en la seua contra i és un fet inevitable. 

Em pareix molt interessant el fet de que les màquines acaben tenint més poder que els seus propis creadors, i és una crítica la d’aquesta película molt rellevant als nostres dies.

Crec que la tecnologia pot ser molt útil per a cassos com el de Neil Harbisson, que te una deficència ocular i això li pot facilitar la vida; però sempre cal tindre en compte que hem d’anar més a poc a poc en aquest món. Pot ser la tecnologia facilite la vida del dia a dia, però aquesta comoditat pot amagar una monotonia que li lleve el encant de viure una vida on les emocions i els sentiments han de tindre més poder i valor que qualsevol altra cosa. 

 

És el mateix? i “the fun theory”

En classe hem vist el spot de BMW “¿Es lo mismo?” i hem deixat plantejada aquesta pregunta, és el mateix?

Des d’una perspectiva utilitària diriem que si que és el mateix, però des d’una perspectiva vivencial diguem que depen. Depen de el moment, de les persones, de les emocions, del lloc…
– No és el mateix caminar per la arena, que caminar per l’arena: Ja que la sensació és diferent al anar descalç que quan es va amb sabates.
– No és el mateix menjar, que menjar: Ja que la emoció i sensació que produeix un menjar que t’agrada no és la mateixa que quan és un menjar que no et transmiteix res.
– No és el mateix còrrer, que còrrer: També trobem unes sensacions diferents al còrrer al aire lliure que fer-ho en cinta.
– No és el mateix dormir, que dormir: La comoditat que ofereix el teu llit no l’ofereix el autobus.
– No és el mateix veure un partit de futbol, que veure un partit de futbol: En el camp produeix una sensació més plaentera que en la televisió.

A més també hem vist altre spot d’una web: funtheory, en la que col·locaven en l’eixida d’un metro unes escales mecàniques i altres escales en forma de piano on sona cada tecla al pujar. És demostra que amb aquest sentit de diversió la gent decideix pujar les escales a peu pel fet de tocar les tecles del piano.